Fa uns dies vam saber per la premsa que, en virtut d’un decret de la presidència -que llavors ocupava José Montilla-, tots els alts càrrecs de la Diputació de Barcelona i els seus organismes autònoms que cessaven, seguien en nòmina durant deu anys conservant catorze pagues del seu anterior salari, tant si ascendien com si baixaven de categoria.
Al llarg d’aquests deu anys, el complement anava disminuint un deu per cent cada any. Aquesta mesura, coneguda popularment com la motxilla, s’ha seguit aplicant fins que el nou president de la Diputació ha tirat de la manta.
El ministre de Foment no té despatx i es reuneix a una benzinera per gestionar afers del seu ministeri, el cas “Palma Arena” amb una trentena d’imputats -la majoria d’ells polítics, càrrecs executius i personal tècnic-, segueixen encapçalant els titulars dels mitjans de comunicació sense que la política del “pelotazo”, del clientelisme, de l’enxufisme il·lustrat, de l’amiguisme i de la desvergonya, s’aturi.
Més a prop nostre, l’Alcalde de l’Ajuntament de Mollet del Vallès no és una excepció. Només cal recordar l’enrenou que va propiciar el proposat augment del 32% (de 59.000€ a 78.000€) i que, finalment, va voler fer creure a tothom que tenia pensat retirar-ho, tot i que existia un document signat per tots els grups municipals, a excepció d’ICV-Euia.
Però al final es va apujar un 10% en una gran actuació de “trilero”. Ara, sense fer cap soroll, ha col·locat a “dos antics col·legues de la Diputació”: un càrrec d’alta direcció com a Gerent de Mollet Comunicació, substituint a l’anterior que tenia la condició de treballador de l’Ajuntament amb excedència forçosa; i un altre com a tècnic de Joventut, això sí, aquest últim sense que s’hagi produït cap procés selectiu, escollit “a dit”, com ha de ser, per tal de garantir els principis Constitucionals d’igualtat, mèrit i capacitat. Cal recordar que l’Ajuntament de Mollet ha quadruplicat en quatre anys els càrrecs d’alta direcció.
Però, ara estem en campanya, i alguns volen fer bona la frase “Yo soy político, por tanto, embustero y tramposo, cuando no estoy besando a los niños, les estoy robando sus caramelos, sin embargo esto no significa que no deje abiertas mis opciones”. Una realitat massa real. I alguns encara es pregunten si hi ha desafecció, quines coses.
Enric Alonso Pujol
En resposta a Enric Alonso, com a sindicalista que sóc m’ha fet molta gràcia que una persona com vostè hagi titulat una carta amb la paraula desafecció.
ResponEliminaEl seu treball sindical a l’Ajuntament es pot definir perfectament amb una sola frase, “o amb mi o contra mi”, i sinó que els hi preguntin als funcionaris de l’Ajuntament quina va ser la seva actitud sindicalista al llarg de més de 20 anys en els quals va ser defensor dels treballadors.
Allò que fa més mal és que l’actitud d’aquest senyor sí que ha creat desafecció i desprestigi en el món sindical. Per a mi el treball dels sindicalistes és lluitar pels drets de tots els treballadors d’una empresa i no només d’uns quants. Ha abusat de la seva condició, tot creant-se uns privilegis durant tots aquests anys en què va ser funcionari i en què no es va apropar a la seva taula ni per error.
El senyor Alonso fa poc va plegar de l’Ajuntament i va marxar per la porta del darrera, i ha estat així pel desprestigi que s’havia guanyat i la desafecció que havia creat, així que, que no vingui ara a donar lliçons morals.