Jo no sé quin és l'antídot per aquest verí, però sí que sé que el silenci facilita la seva propagació alegrement.
Els sempre “putejats” amb la reforma criminal, és a dir, tots nosaltres, paguem a escot l'enriquiment dels de sempre. Amb la nostra pobresa, amb la pèrdua de salari i de defenses viables per protegir-nos, alimentem uns estómacs insaciables de cobdícia.
I callar aquest dolor i aquesta injustícia, quedar muts, atabalats, sense preguntes, acceptar com si fóssim xais a l’escorxador, no fent soroll, caminar amb la soga al coll, ignorar els rufians, plorar tot sol, oblidar-se de les nàusees, escopir cap a dins, ignorar aquesta violenta reforma laboral ens posa el jou amarg de la submissió.
Passar i no dir res, embruteix i sembra d'impunitat el present.
Fa vertigen pensar que aquest atac pot passar de llarg sense una resposta contundent.
Fa por pensar que un govern de violadors podrà sortir-se amb la seva i sepultar la memòria i el futur.
Fa terror imaginar que aquests canalles viuran eternament sobre els lloms cansats dels que un dia no van poder ni van voler alçar la veu, el puny, i la ràbia.
El carrer, les paraules, la història, ens esperen.
El millor moment, és ara. Salut i força!
Paraules carregades de raó...
ResponElimina