És absolutament necessari regenerar la política, endegant un Procés Constituent.

En la dimensió i situació actuals, l'Estat Espanyol sorgit després de la Transició de finals dels anys 70 està en crisi. Una crisi que es manifesta en diverses facetes: social, política i, sobretot, econòmica. La recuperació de l'Estat no es pot fer des del immobilisme, ni tan sols des de propostes parcials de modificació d'una anacrònica Constitució plena d'articles que no es compleixen. Necessitem un nou marc de convivència que la superi, que deixi enrere les consignes d'un Estat creat "per a la Transició", i faci possible una nova estructura jurídica-política més completa i més garantista, des dels punts de vista humà, social i polític.

La crisi de l'Estat adquireix en els nostres dies una quàdruple dimensió, que es sustenta en la crisi de l’Estat de les autonomies, l’Estat de Dret, l’Estat social i el model europeu.

1.- La crisi del sector immobiliari fa de l'estratègia privatitzadora dels serveis públics una prioritat per a la dreta espanyola, que veu en la mercantilització dels serveis públics essencials una eina imprescindible per a la recuperació de la taxa de benefici privada afectada per la situació de crisi actual. Però, és clar que aquest procés de privatització requereix d'una recentralització de la capacitat política, de control sobre la despesa, incompatible amb l'actual descentralització autonòmica. Recentralització que provoca una disputa entre el Govern Central amb els governs autonòmics més combatius (Catalunya, País Basc, Galícia i Andalusia), tot i que es planteja un combat, no tant en el fons, sinó en les formes; és a dir, al·leguen sobretot la invasió de competències de la norma estatal sobre la norma autonòmica. No entrant en el fons de la qüestió, amb el propòsit de no fer-se mal els uns i els altres.

2.- La crisi de l'Estat de Dret requereix, segons l’estratègia de la dreta, la gestió i la substitució fàctica del règim de democràcia representativa pel de l'oligarquia, el que obre la via a una institucionalització perfecta de l'ús de mecanismes autoritaris, repressius i reaccionaris per a la gestió de la crisi, el que aguditza la instrumentalització encara més directa del Poder Legislatiu i Judicial en favor de l'oligarquia, polítiques que la crisi ha aguditzat.

 3.- En els nostres dies assistim a una definitiva desarticulació de l'Estat Social, que és un dels objectius centrals dels programes d'ajustos duríssims, anomenats eufemísticament de "reformes estructurals" o d’"austeritat", consistents en una transferència de rendes del treball a rendes del capital, i l'augment de les desigualtats al nostre país. Els serveis públics perden gradualment les seves característiques de gratuïtat i universalitat, i les comunitats autònomes pateixen una asfíxia financera, amb l'excusa de la reducció del dèficit, que les impossibilita continuar finançant aquests serveis.

4.- La crisi del model d'integració europea (encara que es disfressi amb les peticions d'una major integració fiscal i bancària) es posa sobretot de manifest en els països del sud d’Europa. La situació actual (produïda per la incorporació d’Espanya a la Unió Europea i en especial l'euro) suposa la continuació, dins de la fase del capitalisme global, l'històric caràcter rendista i perifèric del capitalisme espanyol i, per tant, la perpetuació de les nostres debilitats i dèficits socials històrics.

Aquesta debilitat històrica de l'oligarquia espanyola i del model econòmic imposat per ella, marca una dependència política respecte del capital financer internacional, que té en la recent reforma constitucional (art. 135), un dels majors exemples d'aquesta dependència i de la necessitat que té l'oligarquia d'aplicar a Espanya els programes de retallada i ajust dur per mitjà dels mecanismes internacionals d'imposició, que no descarten la possibilitat mateixa de petició del rescat de l'economia, per molt que s'entestin a ocultar, i a prendre-ho com argument per convèncer-nos que anem pel camí de la recuperació econòmica. Res més lluny de la realitat. I aquest procés suposa, en la pràctica, la imposició d'una autèntica dictadura del capital financer i la pèrdua total de sobirania.

Les mobilitzacions dels darrers dos anys han demostrat un potencial de lluita social creixent i un ampli rebuig a les polítiques que pretenen resoldre la crisi premiant amb diners, reconeixement i privilegis els seus responsables directes i endeutant de per vida a la majoria de la població. 

Per tant, caldria concloure que l'actual model econòmic, institucional i d'ordenament polític ha fracasat, la pèrdua total de la sobirania representa els element centrals de la crisi de l'estat burgès a Espanya.

Per aconseguir una transformació radical, cal impulsar un procés de reflexió i confluència ampli, plural i participatiu capaç de reconèixer en la seva competència i diversitat els múltiples col·lectius que ja fa temps que treballen pel canvi democràtic i pacífic, i capaç de fer-los lloc en una plataforma unitària que cristal·litzi el malestar social creixent en una majoria política organitzada a favor d'un canvi de model superador d'aquell heretat de la Transició.