Estan encoratjats, i cal aturar-los

Ja no es reprimeixen, no amaguen les formes i tampoc amaguen els cops, els tornen amb interessos i, a més, en diferit. Ja ni tan sols els importa el formulisme, el protocol ni el què diran. A l'inrevés, presumeixen de la seva supèrbia encoratjats, i es passegen descaradament mostrant la seva pitjor versió. La del gangrenat per un poder mal empleat, la de l'analfabet presumptuós, i la del retòric de dubtosa legitimitat per parlar i donant-nos lliçons de honradesa.

Han arribat a un punt de no retorn i no estan disposats a renegar-hi. Viuen ancorats en el passat, però gaudeixen del moment. Fan i desfan lleis conquerides i escrites després d'anys de memòria i sang. Però els hi és igual. Per això el govern del Partit Popular, ha optat pel despotisme il·lustrat com a substitut de la democràcia que menysprea. Els feixistes que ens governen i els que des de les trinxeres els encoratgen i enverinen, entenen la política com el disposar dels interessos públics en profit del que és privat.

Per això enganyen, menteixen i manipulen. Ja tot els és indiferent. Han emprès un camí que saben enfangat i miren a una altra banda, on la mirada de la gent no els pugui pertorbar i tornar-los l'amarg sabor de traïció comesa. Parlen, actuen i simulen sabent que tot això es sustenta en la mentida, la perversió i la corrupció de les seves vides, públiques i privades. Són així, i sempre han estat així en aquest regne d'Espanya, per ells reconquerida.

En aquest regne, sotmès a cop de decret legislatiu. Entenent, el deure, com allò que els impulsa a l'obtenció del lucre per la via del desig. I en això han convertit l'administració dels assumptes públics, dels que es creuen propietaris per a al seu mercadeig, venda i distribució.

Van marxar algun cop, però només per esmolar els ganivets. En els seus gens porten escrites unes quantes paraules que han fet tremolar la història, i volen tornar-les a escriure en nom d'una ideologia carregada de sang. Han fet de la infàmia una assignatura, i de la por i l'amenaça les seves millors armes de destrucció massiva.

El poble, la gent, la ciutadania rescatada pel suborn, els importa poc o gens. Excepte per convertir-los en l'excusa de la seva perversió i utilitzar el seu nom en va. La resta és pura metafísica de saldo. Han transformat tot el que toquen en un femer viciat: el Congrés, el Senat, les diputacions, els ajuntaments i, fins i tot, allà on viuen i governen pateixen una contaminació d'alta densitat. Sempre han estat així, no cal enganyar-se.

Ara els vents els bufen a favor i creuen que això els atorga patent de cors. Fins i tot, per fer girar l'eix de la terra mogut per una majoria política pervertida i per una democràcia prostituïda que els permet governar per decret, sense que res ni ningú posi remei a tanta devastació.

Saben el que fan. Sempre ho han volgut fer així. Lo seu, és el primer, el segon els seus amics i cercles propers estesos fins l'abeurador familiar. La resta és pura simulació per seguir acumulant, per seguir dominant. La banca sempre guanya. Sempre al mateix número, sempre al millor postor. Tot està lligat i ben lligat en nom propi, particular i privat. Abanderen idees que fan por, idees que vam creure oblidades però que d'elles viuen i amb elles conviuen. Juguen brut amb les certeses i maquillen els desenganys. En això són experts. Estan conxorxats amb l'església i els seus governants emmidonats de falsa caritat. Es relacionen amb jutges, fiscals i jerarques de la justícia sospitosos de tot menys de justos i honrats. Però segueixen allà, esprement les arques públiques en el seu propi benefici i el dels seus cercles econòmics més íntims. Perquè ells, sostenen: des de l’IBEX-35 fins a la pròpia monarquia enfangada en tot un seguit de negocis bruts.

I és que l'acumulació, l'avarícia, la cobdícia i la mesquinesa són els seus manaments reconvertits. A ells es deuen en nom d'un déu, que sempre està assegut a la seva dreta. Ni escolten ni senten. L'oposició política no és un valor per a ells. Perquè ells, es creuen la veritat. Sigui o no veritat. La seva principal finalitat és alterar tot l'ordre que jugui en contra. Per això, ara volen recuperar el Tribunal d'ordre Públic.

Espanya és ja un sagnant escorxador on les despulles seran comprades al detall per unes quantes famílies a les que ells es deuen. A les úniques que ells representen. Per això, i només per això, estan esquarterant aquest Estat social que ni tan sols ha arribat a la majoria d'edat. A ells només els importa el mercat on es vendran les despulles d'aquesta cacera, en nom d'un deute públic inventat, de l'eficàcia altament ineficient i del dèficit de dubtosa reputació. Han convertit la marca Espanya en  “un cortijo” a punt per ser espoliat. Un invent al servei d'una casta ignominiosa que sap que ho té tot al seu favor i aprofitaran aquest temps de negror per engrandir els seus egos i els seus comptes corrents. De la moral, la seva moral, millor no parlar. Han viscut sempre del pecat que diuen condemnar. Potser la seva única moral s'assenta de la cintura cap avall. I ni això. Es pensen profetes, però els seus cants enverinats d'inquietud fan por. I volen fer por.

Podien tenir vergonya, però el múscul que la mou el tenen atrofiat. Els guia la venjança. Procedeixen de famílies que van guanyar una guerra a cop de pistola i cuneta. I ells tracten de cavar noves tombes on enterrar a qui molesti. Sense que es noti. Sense que corri sang. Els guia, com des de fa centenars d'anys, en aquest regne d'Espanya de memòria curta i mirada cansada, la represàlia i la revenja. Tot menys aquesta passió democràtica que diuen i de la qual presumeixen en els seus currículums, de dubtosa reputació.

Són aquí. Cada vegada més a prop. Cada vegada més envalantonats, sense por a cap tribunal, ni fiscals, ni poder judicial. Tots, ja juguen al seu favor. I ho saben. D'aquí la barra lliure que tenen tots els ministeris, estaments, empreses i centres de poder que els reten homenatge. Si per ells fos construirien un món on el futur fos una agonia sense desenllaç. Van guanyar una guerra. I no volen perdre la pau. Encara que això els costi una altra guerra, silenciosa, tova, amable, transvestida, despòtica, sí, però necessària. Tot en nom d'una Europa encanallada i sotmesa a una altra casta encara més perversa. I d'un capital envilit que diu anomenar-se neoliberal.

Parlem alt i clar, com va dir el poeta Miquel Martí i Pol:  Som on som. Més val saber-ho. Sabem que som hereus de temps de dubtes i renúncies, si. De sorolls que ens ofeguen les paraules, també. Però no ens serveix de res ni l'enyorança de vells temps ni la sublim malenconia de tanta desesperació. Tenim el que tenim, aquest espai, aquest temps que ens ha tocat viure. Així que posem-nos dempeus altra vegada. Que els feixistes que ens governen sentin de nou la por. Que la por canviï de bàndol. Cridem i tornem a cridar. Perquè tot està per fer i tot és possible.