Per Joan Carles Gallego
Ja tenim aquí la tan anunciada Reforma Laboral, la que tant Rajoy com Guindos anunciaven agressiva, i la que Mas i Duran reclamaven per a millor glòria de l’empresariat i del país.
Una reforma que trenca les regles de joc en les relacions laborals, envaint pel poder polític el marc natural de resolució del conflicte que es dóna en el món de l’empresa i en el món del treball entre empresaris i treballadors, entre patronals i sindicats. És tot un menyspreu als procediments democràtics, ni respecta el dret d’informació i consulta prèvia amb els sindicats representatius, que la llei garanteix quan es tracta de matèries de política social (com també es fa a Europa), ni pot considerar-se el caràcter d’urgent necessitat que la Constitució exigeix per legislar per via de reial decret. És una nova norma laboral desequilibrada, que es decanta clarament per reforçar el poder unilateral de l’empresari i afeblir el dels treballadors i els seus instruments organitzatius. És una reforma clarament inútil per crear ocupació, el principal problema del país, cap mesura laboral crearà ocupació si no es reactiva l’economia, i la solució no està en el mercat de treball sinó en el sistema financer, en el sistema fiscal, en el canvi de model productiu. No només no crearà ocupació sinó que facilita la seva destrucció (n'augmenta les causes, en facilita els procediments i abarateix el cost d’acomiadar). I és una reforma injusta, ja que elimina drets, garanties i tuteles dels treballadors (elimina l’autorització administrativa dels expedients, crea un nou contracte amb possibilitat de rescissió durant un any sense indemnització, contracte a temps parcial empitjorat...), augmenta la discrecionalitat de l’empresari per modificar condicions de treball fins i tot acomiadar (més causes i majors facilitats per inaplicar el conveni), menysprea el valor del diàleg social i la negociació col•lectiva i pretén afeblir el poder de les organitzacions representatives dels treballadors i la seva capacitat per intervenir en defensa dels seus interessos en la negociació i la tutela de drets.
Aquesta reforma pretén acontentar els mercats financers, la UE, la Merkel, els sectors més retardataris de l’empresariat espanyol i el català, i els sectors més conservadors i ultraliberals de la política, com ha deixat ben clar el Sr Duran Lleida amb les seves declaracions. Però no és una reforma que serveixi per a un país que té més de 5 milions d’aturats (775.000 a Catalunya). Els problemes del país estan en altres realitats: uns ingressos fiscals insuficients derivats d’una baixa pressió fiscal i un alt frau comparant-ho amb Europa; un sistema financer que té bloquejada la liquiditat del sistema econòmic per l’alt grau d’apalancament dels actius immobiliaris que no pot realitzar; una estructura productiva desequilibrada, excessivament atomitzada, poc innovadora i amb una alta rotativitat de treballadors; un baix nivell d'inversió en R+D+i que no impulsa la innovació de les empreses; etc. És ací on hi ha els problemes del país, i que la reforma laboral no arreglarà però que malauradament pot empitjorar. Al conjunt de l’Estat hi ha més d'1’4 milions d’empreses, de les quals més de 550.000 tenen 1 treballador, altres 550.000 en tenen menys de 5, unes 280.000 amb menys de 50 i poc més de 2.000 empreses tenen més de 500 treballadors. Amb aquestes dades l’aposta pels convenis d’empresa que fa la reforma és evident que no tindrà cap utilitat i, per contra, la facilitat per prescindir de treballadors, en augmentar les causes per acomiadar i abaratir l'acomiadament, mantindrà una estructura productiva incapaç de formar i fidelitzar treballadors com a base per a la innovació i la modernització de les empreses (en un país on entre el 2002 i el 2009 la mitjana anual de baixes de contractes ha estat de més de 9 milions, la meitat de la població ocupada, dels quals un 5% són acomiadaments).
I és una reforma que obre la porta del conflicte social. Més enllà de la confrontació directa amb el Govern, que s’inicia de forma clara aquest 19 de febrer, estem davant d’un procés de conflicte difós que es traslladarà a les empreses, tant en el sector privat com en el públic, ja que la desregulació –que tant agrada als sectors més rancis de l’empresariat i la política- impedirà la resolució no conflictual dels problemes reals que hi ha cada dia en els centres de treball, que acabaran generant rebuig a la unilateralitat de l’empresari en forma de conflictes i de majors processos de judicialització.
El 19F hem d’evidenciar, omplint als carrers, el rebuig a aquesta norma i hem de deixar clara la voluntat de sostenir aquest conflicte, perquè el Govern entengui que, o canvia el text i retira els aspectes regressius de la reforma, o la mobilització anirà creixent i eixamplant les formes d’expressar-se.
Joan Carles Gallego és el secretari general de les CCOO de Catalunya
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada