“Sant tornem-hi”

S’ha acabat l’any 2011, l’any sabàtic, l’any de la jubilació i del viatge a Roma i la Toscana, l’any que ha marcat un abans i un després........... sobretot un després, ja que caldrà anar pagant els deutes. I, per fi,................ s’ha mort Fraga.

Aquell Ministre de Governació que el mes de març de l’any 1976, juntament amb el llavors Ministre de Relacions Sindicals Rodofo Martin Villa, van resoldre a tirs, i amb un balanç de cinc morts i centenars de ferits, la vaga que havien iniciat uns sis mil treballadors el mes de gener del mateix any, en contra del decret de topalls salarials i en defensa de millors condicions de treball. Que després de dos mesos de lluites, el dia 3 de març, va ser convocada per tercera vegada una vaga general, vaga que va ser seguida massivament.

Aquest mateix dia la policia armada va entrar a l'Església Sant Francesc d'Assís a Vitòria, on estava previst fer una assemblea de treballadors i, fent cas omís de la decisió del rector i del contingut del Concordat, va comminar al desallotjament. Tot just uns segons després disparaven gasos lacrimògens en un recinte tancat i ple de gent, creant indignació i sobretot pànic. Els que van sortir per davant, gairebé asfixiats i amb mocadors a la boca, van ser apallissats pels flancs i els del front els van disparar. I el paio ha mort, sense que la justícia li passés comptes i amb l’esperpèntic espectacle d’alguns partits lloant la seva persona i la seva tasca personal i política. Manda cojones!!!!. Ningú recorda la famosa frase “la calle es mía”?

Vaig viure el canvi d’any a la Piazza de la Signoria, a la meravellosa ciutat de Florència, amb l’amenaça de que aquest any 2012 (el 21 de desembre), segons diu el calendari Maya, ha de produir-se la fi del Món. Asseguren que s’ajuntarà el cel i l’infern i es produirà l’hecatombe mundial, hòstia!,...... i és el dia del meu aniversari. Hay que joderse!!!!!. Espero que sigui després de les 12 del migdia, i així ja hauré complert els 63.

No obstant això, vaig formular els desitjos corresponents que, lògicament, no es poden revelar, tot i que alguns no deixen de ser reiteratius: i no precisament el d’aprimar-se o que els socialistes perdin les eleccions andaluses.

Malgrat tot, tornant d’Itàlia per les seves “autostradas” tenia l’esperança que amb l’entrada de l’any nou els socialistes haurien posat seny i no presentarien el Rubalcaba o la Chacón a les primàries, i que els convergents s’haurien fotut una bona hòstia. Però res de res. La realitat és tossuda i els socialistes segueixen amb l’alternativa renovada dels seus ex-ministres i queixant-se, a Catalunya, del suposat pacte dels convergents amb els populars a la Generalitat; mentre que a Parets, Montmeló i Tarragona (per cert, en aquest últim amb una conseqüència directe: 101 empleats públics al carrer) els socialistes no tenen cap problema per pactar oberta o encobertament amb els populars. El Mas subsisteix malgrat les retallades i a Barcelona, el Trias, pujant a les enquestes. Quines coses. Tot segueix igual.

Bé, es diu que algunes coses han canviat, ja que ara la política de relacions laborals a l’Ajuntament de Mollet es decideix al catre i amb el pagament, sense cap mirament, dels serveis prestats. Però això són figues d’un altre cistell........... que caldrà abordar-ho en el proper escrit al Bloc. De moment.............. san tornem-hi! que no ha estat res i la lluita continua.